Bette Davis

biografia
caràcter
pelis

Persépolis

-El còmic
-La pel·lícula
-Marjane Satrapi
...

Em dic Marta i ahir vaig anar a un Karaoke

Sí amics, i confesso que em va agradar. Aix, que té el karaoke? Aquell ambient frikós/cutrillo, els galls de la gent, el micro que quasi no va i l’has d’anar agitant... On resideix el seu encant, per dir-ho d’alguna manera? Gran part prové dels videoclips de les cançons. Ahir vaig veure’n un la mar de curiós, era de la cançó de Maná “Rayando el Sol”.

Primer de tot surten uns cuiners ballant, cosa que xoca una mica perquè en principi no té massa relació amb la cançó, però llavors te n’adones que són una espècie d’interprèts per sords, perquè si la cançó deia “desesperación” un d’ells es cremava la mà amb el forn, o quan diu “a tu corazón”, es toca el cor. Però el moment clau ve al tros que dóna títol a la cançó, “Rayando el Sol”; què surt? Doncs un cuiner “rayando” un ou, apa.

S’agraeix que no tots els videos siguin com fons de pantalla: postes de sol, selves, cascades... N’hi ha que no maquillen que el fet d’anar a un karaoke sigui un acte de frikisme, ja posats fem-ne ostentació!

Un altre que també va resultar graciós va ser el de “Chiquilla”, de Seguridad Social, cançó sobre un noi que es penja d’una noia i no pot deixar de mirar-la, ok. Que posem al videoclip? Mmm... Posa l’Spiderman que a la gent li agrada i tal, així rotllo voyeur. Original, sens dubte.

Per últim m’agradaria comentar que també resulta xocant l’elecció de cançons que fa la gent, deixant de banda les seves capacitats vocals (que deu ni do). No crec que escollir cançons hiper dramàtiques sigui el més adient per passar-s’ho bé entre amics, vaja. Que als presents ens deixa el cos fatal, que ja no se sap si és pels galls, per la lletra o per la nicotina que hi ha a l’ambient.

Aneu a un karaoke, de veritat, ni que sigui per fer un estudi sociològic de la gent que hi va (i que ho viu!), del poder que té un micro (com es possible que no et faci res cantar davant de tanta gent i en canvi et moris de por quan tens una exposició a la universitat??)... Aneu aneu, que igual us agrada i tot.

Aquí us deixo l'únic video que he trobat que realment és de karaoke karaoke, al principi surt el lloro-mascota d'una marca de videos de karaoke. Perquè us feu una idea de com va la cosa (aquest és dels normals, no és cap anada d'olla, simplement és soso).

Joan-Manuel-Serrat---Lucia---Video - Get Video Code

Torna Futurama!

A vegades els directius de les televisions prenen decisions fatals. Una d'aquestes fou cancel·lar Futurama, com també ho va ser cancel·lar Padre de família.
En les dues ocasions van haver de rectificar. Padre de família va experimentar una crescuda d'audiència espectacular des de llavors. Passarà el mateix amb Futurama?
Futurama tornarà primer en forma de quatre pel·lícules (Bender's Big Score, The Beast with a Billion Backs, Bender´s Game i The Wild Green Yonder) i després una tanda d'episodis.
La primera pel·lícula ja és a la venda en dvd a Estats Units, es tracta de Bender's Big Score.



Director: Dwayne Carey-Hill.
Actors: (Veus) Billy West, John Di Maggio, Katey Sagal, Lauren Tom, Phil LaMarr, Mark Hamill, Al Gore.
País: EE.UU.
Gènere: Animació / Comèdia / Sci-Fi.
Durada: 88 minuts.




*Actualització: Ei, ja la he vist! Mooolt paranoica! però m'ha agradat! Trobava a faltar Futurama!!

Death Note, el quadern de la mort

Fa unes setmanes vaig acabar la col·lecció del manga Death Note. Em va fer il·lusió a la vegada que pena acabar-me l'últim número, que per cert era molt emocionant! (després d'uns quants números que ni fu ni fa s'agreix moltíssim).
Death Note (デスノート, desu nōto) és un manga creat per Obata Takeshi, juntament amb Ōba Tsugumi, publicat per la revista semanal Shōnen Jump. Ha tingut una durada de 108 capítols setmanals publicats a la Shōnen Jump, format per un total de 12 volums recopilatoris. Degut a l'enorme èxit que suposà, varen fer-ne l'anime i dues pel·lícules live action (amb actors).

Un bon dia, tornant cap a casa, es troba tirat al terra un quadern d'aspecte normal, amb la inscripció Death Note a la portada i les instruccions d'ús en perfecte anglès. Una vegada a casa seva, el noi es pren el seu temps en repassar les instruccions de tan curiós quadern:

* Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
* Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
* Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
* Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.

I just en aquell moment, un ésser monatruós amb ales entra per la finestra de l'habitació del noi. Es tracta d'en Ruyk, un shinigami ("déu de la mort"), bèstia d'uns dos metres d'alçada, peculiar mirada i d'un aspecte gòtic. En Ryuk no és ni més ni menys que l'amo de la Death Note.

Estèticament, el manga té un gran detallisme. Un dibuix molt cuidat, obra d'Obata Takeshi, autor de Hikaru no Go, entre d'altres.Personatges Principals

Light Raito (Kira) (夜神 月, Yagami Raito?) Aquest és el protagonista. Un jove estudiant amb la mentalitat d'un criminal. És orgullós, d'ideals fixes, i gran intel·ligència i astúcia. Segons L també té un caràcter infantil i no suporta perdre. És l'amo del Death Note i l'humà posseït pel Shinigami Ryuk. És capaç de fer totes les maniobres i sacrificis imaginables per aconseguir el seu objectiu: eliminar la maldat del món i convertir-se en el Déu del nou món. Riuzaki L(エル, Eru?)/

"L" (Elle Lawliet) és el detectiu que s'encarrega d'investigar sobre el cas Kira. Podríem definir-lo com a excèntric. Té un caracter calmat i tranquil, i poseeix una gran intel·ligència i astúcia, a més d'una bona intuició. Té una manera d'agafar les coses i de seure que és única. A part, també es passa el dia menjant dolços.

Yagami Soichiro És el pare d'en Raito. Forma part del grup de detectius que investiguen el cas Kira liderats per L. Està decidit a atrapar en Kira, però des del moment en què L comença a sospitar que en Raito és en Kira les coses se li posen encara més complicades i difícils.

Ryuk, el shinigami Ryuk és el shinigami que li va donar el Death Note a en Raito. Bé, dir que li va donar és incorrecte. Ell es va limitar a deixar caure la llibreta i esperar que algú la recollís. Addicte a les pomes, aquest shinigami haurà de viure amb en Light fins que s'acabi el Death Note, en Raito l'abandoni o es mori. Hi ha molt poques maneres de matar un shinigami, i per descomptat les armes convencionals no serveixen de res.

Misa Amane (弥 海砂, Amane Misa?) La Misa és una noia que també poseeix un Death Note. Va fer un pacte amb el seu shinigami i ara pot veure els noms i l'esperança de vida de les persones a canvi de la meitat de la seva esperança de vida. La Misa està enamorada d'en Raito i vol fer tot el que pugui per ell. No se n'adona que ella i el seu shinigami li causen cada cop més problemes. No sembla adonar-se que la busquen com a còmplice d'en Kira, i tots els inconvenients que això implica.

Rem És el shinigami de la Misa. Al contrari de la majoria de shinigami en Rem sent afecte per la Misa. Per això ell fa el que creu que la farà més feliç. Aquest afecte especial però, arriba a complicar molt les coses a en Raito.

Manga
Anime

Live action
Death note, pàgina en castellà.
Descarregar Anime
Descarregar Manga

Edición Especial

Les paraules edición especial exerceixen sobre qui les escolti un poder hipnòtic, cegador. Més si és edición especial coleccionista, i quan ja frega la bogeria absoluta és quan llegeixes: edición especial limitada coleccionista (realment poden ser tantes coses juntes??).

Però es pot dir que una edició és tan especial i limitada quan passen anys i encara te la trobes a les botigues?? Per què aquestes presses per reservar-la i comprar-la com sigui?
D'acord, mai se sap, potser s'esgoten els exemplars i més val prevenir, però és que aquí no acabarà la cosa, potser un any després ja tindràs la mateixa pel·lícula/sèrie però en una edició molt més bona, bonica, barata(?).

Amb"Edición Definitiva" ja ens tracten directament de babaus. Com es pot afirmar tan rotundament que aquesta serà la edició definitiva, última, inmillorable? Doncs expliqueu-li al George Lucas, que l'home s'està fent d'or amb totes les edicions de Star Wars que surten al mercat cada cert temps.
I us ho diu una que ha reservat Blade Runner (edicio especial limitada col·leccionista) a dos establiments (per si de cas...).
Ains... no n'aprenem.

PD: senyors, canviar el cartronet de fora no és una edició nova.

Gia, del cel a l'infern

Al 1998 es va estrenar un telefilm de la cadena HBO anomenat Gia, sobre la vida de Gia Carangi, amb l’Angelina Jolie de protagonista. Jolie estava fantàstica, i fins i tot va guanyar un Globus d'Or per la seva actuació, entre altres premis. La veritat és que la pel·lícula no és res de l'altre món, però la història de la Gia m'ha captivat; com n'era de diferent la seva vida de les glamouroses portades de les revistes.

La història de Gia Carangi és dramàtica com poques. El seu ascens al olimp de les supermodels internacionals va ser tan ràpid com la seva caiguda a l'infern de les drogues, la prostitució, i finalment la SIDA, que va acabar amb ella.

Gia Carangi era dona increïblement bella. Als 18 anys es va traslladar a viure a Nova York, i ràpidament es va convertir en una de les models més cotitzades del món. Els fotògrafs de moda més importants volien treballar amb ella, va treballar amb els millors. Viatjava per tot el món i el seu rostre apareixia a les portades de Vogue, Glamour, Harper's Bazaar, Cosmopolitan... Era la model "de moda" i tots volien estar al seu costat. La seva relació amb la droga en aquesta època era esporàdica, habitual en l'ambient on es movia.

Però una sèrie d’esdeveniments la va fer caure de ple en el consum d’heroïna, entre d’altres. Al març de 1980, Gia va rebre una molt mala notícia, la mort de la seva agent, Wilhelmina Cooper, a qui se sentia molt unida, era com una segona mare. La seva relació sentimental amb la Sandie Linter també es va apagar, les drogues van tornar a la seva vida, i pràcticament ja no tornarien a abandonar-la.

Les drogues van tornar a Gia cada vegada més intractable i conflictiva. Arribava drogada a les sessions, cridava als fotògrafs, agredia als assistents, etc. El món de la moda va començar a donar-li l’esquena. A la seva última portada, al 1980 a la revista Cosmopolitan, ja es veu que no era la mateixa (fins i tot amagava els braços perquè no es veiéssin les marques de punxar-se).

Després de intermitents intents d’abandonar el consum de drogues, a finals de 1983 fou ingressada aqueixada de neumonia, pero els metges van descobrir que estava infectada pel SIDA. A principis de 1984, la SIDA era una malaltia pràcticament desconeguda, i no es coneixia possibilitat alguna de tractament.

A l’enterrament de la Gia no hi va anar pràcticament ningú del món de la moda.

L'Angelina Jolie parla sobre Gia

Pàgina web de Gia (conté moltes fotos)

Una altra pàgina molt completa de la Gia

Gia a la wikipedia